Aparell digestiu es planteja des de la dissidència. Unes trobades que qüestionen en la mitjana que s'aborda dibuix i pintura, per a transitar per ells en diferents maneres, comprometent-se amb la complexitat, sense renunciar a les seves hibridacions.

Materials rebutjats per la realitat neoliberal, un viatge en imatges per la consciència del dolor. Un procés digestiu per allò que ens consumeix i que es queda gravat en el fons de la caverna que és el nostre món emocional. Els espais que ens envolten, els que recordem i els que somiem es converteixen en contextos faedors de situacions conflictives. Els objectes que formen part de la nostra vida són paisatges on reflectir dubtes mai resolts.
Una preocupació de la realitat de manera excessiva, per a deformar-la cap a un tremendisme en la connotació de les seves formes. Una insistència en la lluita de la consciència afectada per la quotidianitat, treballant a partir d'aquestes ferides, a partir dels efectes que l'existència fa en la vida. Desenvolupament dels temes en relació al nivell de preocupació que ocupen el dia a dia. Cerca d'opcions per a resistir a partir de l'art. La intuïció com a motor i el qüestionament d'això mateix. Utilització de tècniques que siguin barates, l'excessiu del procés de treball és la seva lentitud, és un dels cavalls de batalla de Carmen, mantenir la lentitud i conservar els processos interns amb tot el que demanen. Estar implicada políticament, la mirada és crítica, radical i dissident, sofreixo per això. Crec que l'art ens salvés. Necessitar de la malaptesa com a base del coneixement, adorar la ingenuïtat i la innocència.

Vull arribar a l'origen de les coses, i començar de nou.

No cal inscripció prèvia.

TEMPS LLIURE. Carmen d'Aiora en Halfhouse
per Amanda Cuesta

Cuart intent d'escriure l'inici d'un text introductori sobre l'obra de Carmen de Ayora. Fa una estona em deia, quan li confessava que només em sortien finals, que d'això anava l'art, d'enfrontar-se al no em surt. I clar, amb aquestes veritats com a pedres que brollen de la destil·leria de la nostra Carmen, asseure's a fer exercicis retòrics dóna una mica d'esglai, per pura por de trair la veritat que atresora l'objecte. Bromes a part, la selecció de treballs recents que, sota el títol Temps Lliure, es reuneixen en Half House ofereixen un recorregut tan místic com esencialista sobre el polític i l'estètic, una reivindicació incendiària del temps de vida. La radicalitat d'harmonitzar l'ésser en un món marcat per la disrupció i el sense sentit. Cobrate lo que te debo, Temps lliure i Art pur. Juntes sobreviurem a la distopia.
L'exposició arrenca al jardí, amb les pancartes, presentant una sèrie de dibuixos on s'estableixen diàlegs despersonalitzats entre elements arquitectònics secundaris, plantes o estructures industrials. Interrogacions a crits, mantres de catequesi anticapitalista, declaracions d'intencions escindides, desdoblegades o bifurcades sobre el món.
Què et semblen les petites preocupacions humanes? –doncs que serveixen per a ocultar les grans
Creus que continuarà passant gent? – No vindrà el diluvi després de nosaltres
La producció…? – No et permet viure el que t'està passant
Pensament comú. Una xerrada al poble, en el passadís de l'escola, en tots els deserts del món pot prendre l'espurna d'una declaració d'intencions.
El treball de Carmen de Ayora parteix d'un compromís profund amb la vida real, el sentit últim de la qual és dedicar-se a la contemplació i a l'espera d'una veritat revelada. En el rebedor de Half House topem de ple amb una d'aquestes: Temps lliure, rebuig al treball majúscul, ben gran, contra la reificació dels cossos i l'alienació de l'esperit. Amb tot l'escrit i aquest sobre el tema, la força del mural de Carmen, més enllà del gest, és que es tracta d'un lema de vida molt batallat. I al costat de Temps lliure, l'erm àrid de la deudocracia. Se'm ve al capdavant aquesta ranxera tremenda de Vicente Fernández: “Quant et dec, no vull deutes que es paguin amb la meva sang, cobra't i veti, que la meva ànima té gana d'aquest amor pur…”
I ja que parlem d'amor pur, anem al metallenguatge, penetrant-lo per la frontissa escultòrica i monumental que enllaça la vida, política i art. Si no fas alguna cosa revolucionari no facis res, Si no fas alguna cosa revolucionari no facis res. El joc de disparar-li paraules a la indiferència revolució o contemplació, revolució sense contemplacions, revolució i contemplació, contemplació revolucionària…? L'ús paradoxal de la paraula, la poètica de l'aspror i l'al·lusió permanent a l'art com a espai lliure de la consciència, són alguns dels trets més distintius de Carmen de Ayora. Una recerca sobre les possibilitats de dir, de pensar i exercir la diferència, fora dels estàndards culturals en els quals tracta de fer-nos encaixar, a nivell global, el neoliberalisme ultra consumista.
Tan ressenyable com l'exposat són els descartis, és qüestió de frasejat, Les paraules i Art Pur, es queden per a nosaltres. Flamerada mística resistint-se a la museificación. I amb semblant incendi interior, asseure's a dibuixar un arbre. Radicalitat abans de res, passin i vegin.