Per a Ricard Casabayó (Barcelona, 1968), l'art és petjada, és energia condensada en alguna cosa nímia, com una pedra. El seu univers petri recorda al flux energètic que cultures lítiques ancestrals que invocaven amb les seves grans construccions tipus dolmen, però Ricard proposa el que podríem anomenar minilític enfront del megàlit; enfront del monument reivindica al còdol.
I en aquestes pedres hi caben infinitat de sensacions, potencialitats, promeses… L'art és aquesta petjada que l'intangible deixa en el físic, rutes de seda cavades en la roca com a metàfores de viatges sensorials i imprevisibles rastres d'un mar en zel, carícies calcàries regals d'una Edat de Pedra que congelen l'instant d'expectativa, la il·lusió del gest, la màgia de l'ofrena encara no desvetllada.
Objectes quotidians transformats en alguna cosa així com exvots privats per efecte de la confrontació matèrica i textural, per l'anivellació tèrmica i simbòlica entre els elements, transvasament sensitiu de l'escultor.
La seva trajectòria artística lligada sempre a l'escultura és acariciada també per la fotografia la pintura i les instal·lacions, el seu material és la pedra encara que treballi a més la fusta, el ferro i materials emergents com a resines, plàstic, alumini, etc que utilitza per portar a terme les seves obres.
Amb una preocupació innata per l'espai crea a partir de conceptes aparents convertint en narrativa aspectes suggeridors de ser llegits des de diferents mirades, obres significatives amb invocacions costumistes i oníriques condensades a partir de tècniques molt depurades on el cisell penetra en l'obra per crear un acte d'amor.
[Text/Texto: Anna Adell | Ricard Casabayó]
