El primer d'aquests relats, s'apropa a l'univers del pintor Plácido Romero que construeix el seu nou estudi en el qual acollirà la seva nova etapa de creació pictòrica. La preparació de l'espai com úter performàtic, i el vertigen d'un nou llenç en blanc, configuren un acostament íntim a l'inquietant món de la gestació artística.

 

 

En la segona de les propostes, i en un registre molt diferent a l'anterior, el cineasta s'enfronta a retratar-se a si mateix. Després de descobrir que sent acrofòbia (por a l'altura), indaga en la seva història personal per tractar d'entendre d'on ve la seva nova tara. Al llarg del procés fílmic descobreix que sent por a l'exposició pública, de manera que decideix emmascarar a través d'un alter ego per dur a terme el film.

 

 

"Una mica de silenci i de distància per saber que som altres". Amb aquesta cita de Bertolt Brecht s'inicia Els ocells no tenen vertigen. Potser en aquesta idea de canvi, de contínua renovació vital, d'etern dubte, de viatge misteriós cap a un desconegut, s'emmarquen les dues pel·lícules.

 

 

Les dues peces tenen un estreta relació amb el Centre de Creació La Escocesa. En el cas de Viaje de un hombre solo el seu protagonista, Plácido Romero, va ser un dels artistes residents més actius en els primers anys d'aquest espai. I Los pájaros no tienen vértigo, una de les escenes més plàstiques de la pel·lícula va ser filmada en una de les naus d'aquest recinte.